Impaciència

 

S’acosta la tardor lentament, amb pas sigil·lós, aguaitant suaument darrere els para-sols de la platja i les maletes dels últims turistes; no sabem si per anunciar la seva partida o per convidar que aquesta, finalment, es decideixi a tenir lloc.

El calendari ja té a punt els nous colors, sense importar-li gens ni mica les recomanacions que, en qüestions de moda, fa El Corte Inglés a cada estació.
La platja encara fa olor de platja, aquella barreja salobrosa de bronzejador, sal, suor i iode, però ja serà per ben poc temps. És curiós observar-la dia a dia: me la imagino com la repetició lenta, interminable, d’una aixeta que degota. A cada jornada desapareix una tovallola, una gandula, un para-sol, una senyora amb un barret de palla, un infant amb galleda i pala... I aviat, molt aviat, hauran desaparegut tots.
Només hi quedaran els de sempre: aquelles àvies de trena grisa que es mullen els peus a la riba, diàriament, quan surten a comprar el pa. La rossa que corre, invariablement, a les nou del matí, faci fred o calor. El jove que viu amb el turmell perpètuament lligat a una taula de fibra de vidre. I el senyor, sempre vestit de dalt a baix, amb els baixos dels pantalons arromangats, que passeja amb el seu gos per la sorra.
Per a tots ells, la platja no és un destí estival, sinó un territori propi, un hàbitat tan natural com ho és per als peixos i les meduses que neden uns metres més enllà, o per a les gavines que regnen ufanoses després d’haver reconquerit el territori als humans.
A mesura que el gris s’estén pel cel, la platja guanya en bellesa, es despulla i ens permet contemplar una pell més blanca. Més freda també, però infinitament més sensual i desitjable que en els mesos passats, amb una aroma —ara sí— pura i intensa que penetra fins als racons més profunds i provoca una autèntica explosió dels sentits.
Ben aviat, l’àvia de la trena deixarà de banyar-se els peus de bon matí, i el senyor del gos començarà a trepitjar l’asfalt. El fred convertirà la riba en un corriol d’agulles, el vent s’intensificarà i convertirà la sorra en un immens fuet colèric. I tornaran a canviar els colors del mar, i la platja tindrà una altra bellesa, diferent però igualment inabastable.
S’acosta la tardor, lent i meticulosa, com un lladre que espera el moment exacte per consumar el seu delicte.

Però s’equivoca; aquesta vegada, l’estic esperant impacient.

Aquí, a la platja.