Resum de l'any 2025

Els darrers dies de desembre tothom aprofita per a fer balanç de l’any que finalitza. Jo, sincerament, no tinc aquest hàbit i potser tocaria; segurament podria plantejar-me accions més positives en general. El cas és que, per motius que no venen al cas, porto en mode relax des del primer dia de l’any i m’he dedicat a repassar tot el que tinc escrit i/o a mig escriure i m’ha fet molt feliç comprovar que he fet molta més feina de la que jo mateixa pensava.

 

En aquest repàs, a més, he descobert una cosa que m’ha fet especial il·lusió: el meu nom apareix en més llibres dels que jo era conscient. Antologies poètiques, reculls de relats, projectes col·lectius dels darrers anys que, vistos en perspectiva, dibuixen un camí més ampli i més ric del que tenia al cap. No ho sabia, no hi havia comptat… i m’ha fet molt feliç adonar-me’n.

Com us deia: al llarg d’aquest any he participat en diversos projectes editorials, tant com a autora individual amb obres pròpies com formant part d’antologies col·lectives amb altres autors i autores: treballs i experiències compartides que han estat especialment enriquidores per a mi, tant pel procés creatiu com per la possibilitat de coincidir i col·laborar amb escriptors de trajectòries molt diverses.

També he tingut el plaer de presentar i copresentar llibres tant d’altres companys com els que hem creat col·lectivament, de formar part del jurat d’un premi literari, de viure un any més la festa de Sant Jordi com a autora i de dissenyar la coberta de dos llibres i fer la composició d’un d’ells. No, no, jo tampoc m’ho crec. 

La meva aportació en cadascun d’aquests llibres ha estat sempre des del treball i la il·lusió de formar part de projectes col·lectius i personals que m’han permès continuar aprenent i creixent com a autora.

El primer llibre de l’any va ser el corresponent al I Certamen Literari de Capmany en el que vaig col·laborar com a jurat i dissenyar la coberta.

Pels voltants de Sant Jordi vaig sentir la felicitat de veure el meu nom a la coberta de tres llibres de poemes : Hora Bruja, Geometría del silencio i Haikus y miniversos. La presentacióoficial va tenir lloc el 9 de juliol a La Cate, acompanyada pel gran CarlesPujol.

A l’agost vaig publicar un relat al web de Creàlit, dins la seva iniciativa «Un estiu de contes ». El títol? Confessió.

Al setembre una altra alegria: per fi teníem a les mans el recopilatori Figueres de Por III en el que vaig participar amb el relat Liliana.

A finals de novembre, arriba el llibre Homenatge a PepVentura, del que dissenyo la coberta, faig la composició i participo amb el poema Els dits del vent.

Per acabar l’any, participo en la iniciativa Contes de Nadal, impulsada per Orgull de Figueres, amb el relat Primer, primera.

A més he escrit diversos contes i poemes, tinc una novel·la a mig pentinar i he tingut temps de llegir uns… nosequants llibres (calculo que la cosa va entre 55 i 60).

Estic contenta? Molt, moltíssim i, tot i que no soc persona de marcar-me més obligacions de les que ja tinc, em poso el repte de, com a mínim, igualar la quantitat de pàgines escrites aquest any i, si és possible, publicar-les.

Us mantindré informats, potser no cal tant de silenci.

Gràcies per ser-hi.

El pati

Era l'estiu d'un any qualsevol. Les tres de la tarda, hora de la migdiada i amb una calor sufocant. Jo em trobava sola enmig d'una de les ciutats més belles que conec, un d'aquests llocs que t'enamoren des que els endevines per primera vegada en l'horitzó. Els meus companys de viatge s'havien retirat buscant la frescor de les piscines de l'hotel, però jo vaig preferir continuar descobrint carrers. M'agrada passejar les ciutats, endinsar-me, perdre'm en elles. Conèixer-les com es coneix a un amant, des de fora i des de dins, suaument, profundament...

Havia entrat en un edifici singular i estava extasiada contemplant el meravellós pati interior, una mescla d'art mudèjar i renaixentista amb doble galeria i preciosos arcs sustentats en columnes de marbre. Fascinant.
Només vaig prendre una fotografia. No em vaig atrevir a més. A aquesta hora no hi havia ni una ànima a l'edifici i el silenci ho ocupava tot, em resultava gairebé herètic trencar aquesta calma amb el tret de la càmera només per la supèrbia de voler captar aquest moment.
De sobte alguna cosa va interrompre el meu embadaliment, tot va succeir d'una manera suau, gradual: des d'algun punt indefinit, però proper van començar a sonar les primeres, inconfusibles notes de la Gymnopedie nº1 d'Erik Satie.

 No vaig poder identificar l'instrument, s'assemblava molt a la pulsació del piano barrejat amb el so de la guitarra, però estava tan meravellosament, tan perfectament executat que vaig oblidar el que estava fent allí i vaig decidir buscar a l'intèrpret, perquè si d'alguna cosa estava segura és que no era un enregistrament, sonava en directe, allà, a prop meu i en aquest precís instant.
Vaig trigar encara uns quants segons en què la meva oïda em portés en l'adreça correcta i no, no era a l'edifici. Efectivament, allí no hi havia ningú més que jo; era al carrer.

En els minuts que havien transcorregut des que vaig entrar a l'edifici, s'havia instal·lat exactament al costat de la porta d'entrada, un músic de carrer poc habitual, ja que tocava un Stick, d'aquí aquest so meravellós.
Vaig creuar els pocs metres de l'estret carrer i em vaig asseure en l'escalinata de l'edifici de davant, gaudint de cada nota. I quan va acabar la peça, jo vaig seguir asseguda escoltant unes altres, totes magníficament interpretades però cap tan bella, tan subtil, amb la sonoritat de la Gymnopedie.

Després d'uns minuts indecisa, em vaig aixecar, vaig deixar unes monedes a l'estoig de l' stick i vaig demanar al músic si podria tornar a tocar-la per a mi. Amb un enorme somriure em va dir que sí, que li encantaria i vaig tornar al meu lloc en l'escala. Tampoc llavors vaig fer fotos, simplement perquè havia oblidat que tenia la càmera a la mà, estava fascinada per  la música.
Va acabar un tema, em va mirar, va somriure i… va començar a tocar el que jo li havia demanat.

I aquesta vegada va ser diferent, infinitament millor. La interpretació va ser exacta, precisa, brillant. El so acariciava, omplia el carrer i el músic em somreia. I sí, va tocar per a mi. Sé que només per a mi.
El so de l'stick és molt diferent a aquest, però així sona la Gymnopedie nº 1  

(La ciutat que em va atrapar per sempre més és Salamanca, l'edifici on vaig entrar i on hi havia aquell pati meravellós era la famosa "Casa de las Conchas", seu de la Biblioteca i les escales on seia embadalida eren les de  l'entrada de la Universidad Pontificia de Salamanca i... aixó és un Stick)

Confessió

Aquest estiu, dins de Creàlit —la xarxa literària de la qual tinc la sort de formar part— hem fet una activitat preciosa: “Un estiu de contes”. Creàlit m’ha ajudat a créixer molt, no només com a escriptora i creadora de continguts, sinó també com a companya de viatge en aquest món de paraules compartides. Sempre hi passen mil i una coses, i aquesta vegada ha estat el torn dels contes. Us animo a llegir tots els que han escrit els meus companys. Jo també n’hi vaig publicar un i avui el vull compartir aquí al meu web, perquè en gaudiu tant com jo en vaig gaudir escrivint-lo. El títol és Confessió.

 Avui, per fi, ho he fet. Ho confesso. A la meva edat i és la primera vegada que ho faig.
Em dic Manel i no sé si la meva és una història corrent o no. Potser molts de vostès han patit alguna cosa similar; en tot cas, és meva, i em ve de gust compartir-la.
El que més em va costar acceptar des de l’adolescència és que em feien por. Confesso que les defugia, però quan era inevitable, quan me les trobava, quan les tenia davant, era incapaç de reaccionar. Potser no era por exactament, però la reacció era la mateixa: no sabia què fer, cap on mirar, em suaven les mans i crec que fins i tot balbotejava. No en vaig tocar mai cap, mai no vaig arribar ni a fregar-ne cap d’elles. Mai.

    I no, no era una qüestió d’aspecte. Sempre he estat una persona molt normal, un de tants, i elles... bé, tant feia com fossin elles: rosses, castanyes, morenes, discretes o espectaculars. No, no era això. Eren... “Elles”.
Durant gairebé tot l’any aconseguia esquivar-les: la ciutat, els estudis primer i després la feina m’evitaven la seva presència. Vivia i em mantenia allunyat d’elles.  Només a l’època de l’Institut, a l’hora de dinar havia d’anar amb compte, però sempre triava un lloc apartat per seure, lluny dels típics grupets d’amigues.  Senzill.
Els estius, però, eren diferents. Els passava en un poble de la costa, una zona molt turística que les atreia com la mel atrau les mosques. Jo sortia poc i intentava anar a llocs poc concorreguts, però mai no podia estar segur que elles no triessin el mateix bar, la mateixa Terrassa o el mateix restaurant que jo. I allà encara era pitjor: brunes, exuberants…
    Amb el temps, les meves obligacions em van lligar a la ciutat i, afortunadament, casa meva, la feina, els pocs llocs que freqüentava, estaven lliures de la seva presència. Tot i haver arribat a l’edat adulta, no havia aconseguit vèncer aquell efecte negatiu que em provocaven i les poques vegades que em vaig veure obligat a suportar-les, va ser un martiri. Cercava desesperadament la manera de marxar d’allà de seguida, d’evitar qualsevol contacte... qualsevol frec.
La major part de la gent no coneixia el meu secret i els pocs que ho sabien, m’ho perdonaven com una de les meves rareses. Greu, sí, però una raresa al capdavall. “Ja canviarà”, deien.

    Jo era bona gent, amic dels meus amics i complia amb tots els compromisos que adquiria —fins i tot amb alguns que m’encolomaven—, així que ningú donava massa importància a aquell comportament meu que, a més, mai no havien presenciat en directe. Amb els anys havia après a dissimular força bé. Sempre trobava alguna excusa: que era tard, que no tenia gana per anar a sopar, mil coses...
    Tot havia anat bé a la meva vida, amb una tranquil·litat relativa, fins fa molt pocs mesos.
Al meu edifici van arribar un parell de famílies noves, es van fer reformes, obres, molt moviment de runa i mobles vells, i amb tot plegat vaig trigar un parell de setmanes a descobrir que eren famílies nombroses.
El dia que la vaig veure pujant l’escala no sabia exactament a quina família pertanyia, però sabia que vivia allà, i el que era pitjor: que possiblement coincidiríem més d’un cop.
Des d’aquell moment, la tortura va ser contínua. No n’hi havia una, n’hi havia més, suposo que germanes tant d’una família com de l’altra, i per molt que intentés evitar-les, per molts esforços que fes, me les trobava una vegada darrere l’altra: habitualment anaven soles. Poquíssimes vegades les veia acompanyades, i quan ho estaven, era amb amigues o familiars, no ho sé ni m’importa. Només sé que el problema s’accentuava.
I va empitjorar.
    Va passar fa pocs dies, potser setmanes. Arribava a casa i vaig entrar saludant mecànicament des de la porta, sense saber exactament quins o quants membres de la meva família hi havia a dins.
Vaig deixar les claus sobre la taula i, en aixecar la vista, ella era allà al meu davant.
Em mirava. Em mirava fixament. No perdia detall de cap dels meus moviments i jo em vaig sentir com entre reixes. No podia entendre què feia a casa meva. Com havia entrat? Per què? Qui l’havia convidada? Potser necessitava alguna cosa de menjar, sucre o farina, i n’havia vingut a buscar?

Era com totes elles. No recordo gaire el seu aspecte, tampoc importa. Diria que era castanya, però tant se val. Era allà i jo NO suportava la seva presència. Em feia emmalaltir.
Va fer un moviment en la meva direcció i jo vaig fer un salt enrere com si m’hagués impulsat un ressort. Només de pensar que pogués tocar-me, em provocava una sensació de repugnància intensa, així que vaig fer l’única cosa que l’instint em dictava.
Vaig fugir. Vaig sortir de l’habitació a tota velocitat. Ja no m’importava ni la seva presència, ni la família, ni res.
    No em jutgeu encara. Si haguéssiu sentit ni que fos una petita part del que jo vaig sentir, hauríeu reaccionat igual. Terror, la paraula era terror. M’importava ben poc si allò era correcte o no. Sabia que havia d’haver actuat d’una altra manera, no sé encara ara de quina, però no podia romandre allà.
I això va ser la meva perdició. Diverses vegades més em vaig trobar en situacions similars. Per algun motiu que desconec, s’havia tornat assídua a casa meva, a la meva família, A LA MEVA VIDA. I jo patia, patia molt. Començava a perdre el cap.
Vaig començar a actuar de manera estranya, arribava a casa a hores diferents cada dia i, si ella hi era, marxava de l’estança on fos sense dir ni una paraula.
M’havia convertit en un ésser estrany dins de casa meva i continuava sense ser capaç d’actuar, sense tenir el valor de dir-li ni una sola paraula, de parlar-ho amb els meus o de fer-la fora de casa sense contemplacions.
I avui... bé, suposo que en tot ésser humà, per covard que sigui, queda un bri de valentia. Potser és simplement instint de supervivència.
    La qüestió és que avui he arribat a casa i, una vegada més, ella era allà, mirant-me amb aquella expressió de burla a la qual gairebé m’havia acostumat: l’expressió de qui sap que ha guanyat, de qui s’enfronta a un ésser més dèbil.
I això ha estat suficient. Per una vegada, només una vegada a la vida. Per primer i, possiblement, últim cop, he reaccionat.
Amb un moviment ràpid, m’he ajupit i he obert l’armari baix de la cuina, el que hi ha al costat de l’aigüera.
Era allà. Mai no l’havia fet servir i creia que mai no ho faria, però era el moment: tota la por, tot l’horror, tot l’odi acumulat durant anys i anys acabava de remoure’s dins meu i em donava força per fer el que havia de fer.
No he dubtat ni un segon: amb decisió, gairebé amb fredor, he tret la tapa que cobria l’envàs, l’he dirigit cap a ella i una escuma blanca i d’olor penetrant ha cobert completament la maleïda panerola. Dos segons més tard, era morta, fregida, kaputt... i jo somreia, ferotge, triomfant... lliure per fi.